Regulació de centres de culte: una oportunitat per garantir polítiques de cohesió social i renovació urbana

Àlex Mañas

Dissortadament Badalona ha tornat a ser notícia per la polèmica , generada intencionalment per alguns, al voltant de la obertura d’un nou centre de culte, en aquest cas per l’obertura d’un oratori musulmà al barri d’Artigues.

Aquesta polèmica coincideix amb que el Parlament està discutint un avantprojecte de llei per regular les característiques dels nous locals de culte al nostre país.
Aquest avanprojecte ens permet legislar aspectes que tenen a veure amb la realitat pluricultural de la societat catalana actual. Cal remarcar-ho, ja que fins ara els conflictes produïts als país s’han solucionat de forma especifica i sense abordar reglamentacions legislatives com, per exemple, els relacionats amb l’ús de símbols religiosos als centres educatius.

Amb aquesta proposta de llei passem ja a legislar i, per tant, a posar les bases del nostre model d’acollida. Això ens ha de portar a fer la reflexió política que cal consensuar un model d’acollida català que serveixi de base a futures legislacions envers la multiculturalitat que haurem d’abordar. La regulació de la pluralitat religiosa és una de les proves de foc de les societats d’acollida i hem d’aprofitat l’ocasió per fer una regulació que vagi molt més enllà de la regulació tècnica dels locals de culte. A més a més, des del municipalisme hem d’estar molt atents a aquesta i a d’altres regulacions sobre la nostra nova realitat demogràfica ja que és als municipis on esclaten els conflictes generats per la multiculturalitat.
Crec que l’avantprojecte en discusió es queda curt ja que regula només els aspectes d’aplicació del planejament urbanístic -en aquest cas el de la concessió de llicències d’activitats de llocs de culte- sense regular aspectes més amplis que intentin que aquest planejament ens garanteix, per un costat, la llibertat de culte i, per l’altre, la cohesió territorial i social.
L’avantprojecte neix arran dels conflictes que s’han succeït al llarg del territori i on les administracions locals han hagut de fer-ne front sense cap regulació superior. Cal tenir en compte que avui, a Catalunya, no existeix cap mesquita construïda com a tal, la primera serà la de la ciutat de Lleida, la qual cosa demostra que som encara lluny de ser una societat d’acollida, tot i ser l’Estat espanyol el segon país en nombre d’immigrants no comunitaris per darrera, només, d’Alemanya.
Les administracions locals són les que han de suportar directament les pressions ciutadanes, la típica síndrome no al meu pati de darrera, i en aquest aspecte crec que l’avantprojecte de llei deixa exclusivament en mans municipals l’assignació de sòls on es puguin establir nous centres de culte. Aquest fet pot ser extremadament perillós ja que els ajuntaments poden tenir la temptació de preveure la implantació de nous centres de culte -i sabem que aquesta llei es fa per a les religions de ciutadans i ciutadanes d’origen no comunitari- en zones no residencials o polígons industrials allunyats del nuclis de població urbana, per exemple.
Fins ara la legislació urbanística vigent no preveu cap reserva necessària per a llocs de culte, més enllà dels genèrics equipaments comunitaris. Deixaríem passar una oportunitat d’or si no establíssim un marc general mínim, a respectar pels ajuntaments, a l’hora d’establir on se situa nou sòl per a centres de culte. Aquest aspecte és imprescindible ja que la ubicació dels llocs de culte pot representar un mecanisme importantíssim de cohesió social i territorial, per un costat, i de regeneració urbanística per l’altre.
Cal tenir present, també, la importància que els llocs de culte tenen per a determinades confessions -més enllà del fet exclusivament religiós- com per exemple en la religió musulmana el paper de centre social i cultural que desenvolupen aquests espais. Així, doncs, cal tenir en compte el paper aglutinador dels centres de culte entre els ciutadans no comunitaris i el paper que hi poden jugar en els processos de treball comunitari, desenvolupats pels ajuntaments, i en la resolució de conflictes que es puguin produir en el territori.
L’únic país, però, de la UE que té una regulació que determina el sòl previst per a llocs de culte en funció del nombre d’habitants, i tenint en compte les diferents confessions religioses existents, és Itàlia.
En definitiva crec que no és pot deixar en mans del planificador local la potestat arbitrària de prohibir, mitjançant la no previsió del sòl pertinent, en un determinat lloc la obertura de nous locals de culte.
Hem d’assegurar la mínima centralitat dels llocs de culte i la seva inserció en el teixit urbà quotidià per tal de normalitzar la pluralitat religiosa a casa nostra. L’avantprojecte hauria d’orientar i aconsellar al planificador urbanístic per tal que li eviti decisions que portin a la segregació espacial de determinats cultes a les nostres ciutats. Una futura revisió del PGM de 1976 seria una bona oportunitat per planificar en aquest aspecte de forma conjunta a l’àrea de Barcelona.
Una altra mancança de la llei és que no distingeix -i per tant interpreto que la normativa haurà de ser la mateixa- entre llocs de culte de més, i menys, de 100 persones. S’haurien de regular requisits diferents pel que fa, per exemple, a aparcaments vinculats, sortides d’emergència, insonorització, etc. Per altra banda des d’una perspectiva de laïcitat positiva no podem deixar de passar l’oportunitat d’establir els requisits pels quals els ajuntaments impulsin equipaments religiosos de titularitat pública ecumènics o pluriconfesionals -això assegura la laïcitat molt més que cedir sòl públic- i garanteix, des dels poders públics, la igualtat de drets de tothom per practicar la seva religió. Sabem que l’única experiència que va tenir Catalunya, el centre Abraham de Barcelona, no va funcionar però, tot i això, aquesta fórmula mereix ser estudiada i intentada de posar en pràctica.
La multiculturalitat es dóna cada dia als nostres carrers, a les plaçes i escoles de les nostres ciutats i pobles, la diversitat religiosa la trobem al replà de la nostra escala.
Hem de fer una aposta valenta per tal que els ajuntaments comencin a aplicar polítiques avançades, lluny de dogmatismes o solucions a curt termini, aplicant principis laïcistes en positiu que assegurin la correcta integració en el si de la nostra societat de les noves religions que avui són a casa nostra. Si no és així podem condemnar a una part de la població nouvinguda a una doble exclusió -la social- però, a més a més, la religiosa si és veuen obligats a seguir practicant les seves creences en locals sense les condicions mínimes adequades. És per això que hem d’apostar perquè:
• Els ajuntaments hagin de realitzar un mapa de creences religioses del seu municipi, tal i com ja han fet alguns d’ells a Catalunya, i en base a aquest mapa establir les reserves necessàries de sòl per a ús religiós als seus municipis.
• Donat el canvi produït en la nostra societat, cada cop més plural i diversa en tots els seus àmbits, els ajuntaments, o consells comarcals, hauran de disposar dels tècnics pertinents per a l’elaboració d’aquest mapa i tractar la diversitat religiosa del seu municipi.
• La Generalitat hauria de recomanar als municipis que estableixin el Consell Municipal Interreligiós com a eina de consulta i consens de les polítiques de tractament de la diversitat religiosa.
• La llei ha de garantir el culte diari, molt important en confessions com l’Islam, establint els criteris tècnics d’obertura i permís dels locals amb aforament de menys de 100 persones. En cas de no establir-ho estaríem abocant a la il•legalitat una realitat que es dóna i se seguirà donant a les nostres ciutats. El reglament de la llei hauria d’establir els criteris mínims de salubritat, seguretat i sonoritat d’aquests espais.

Badalona, 17 de febrer de 2009

Àlex Mañasés President d’ICV de Badalona