Malson

Francesc Puértolas

Fa uns dies vaig veure el vídeo d’El Planeta de los Simios en la versió de Tim Burton (2001). Feia temps que estava encuriosit, perquè conservo un record molt bo de la antiga, la de 1968, aquella que vàrem veure de petits, amb el Charlton Heston. La veritat és que, decididament, la vella em sembla molt més brillant i original, fins i tot més moderna.

El cas és que aquesta nit he tingut un malson. He somiat que tornava a Badalona després d’una llarga absència. Els estralls de la crisi econòmica i la grip porcina dels anys 10 s’havien anat apaivagant. A Catalunya governava una coalició sociovergent: les dues forces que antigament disputaven l’espai de centre s’havien hagut d’unir per tal de fer front als nacionalistes radicals, tant espanyols com catalans, i conservar el poder. L’esquerra havia pràcticament desaparegut. Jo arribava a Badalona en el nou metro, sortia a l’Illa Central i... em trobava allí plantades les Torres de la Fecsa.

Què havia passat? Parents i amics m’ho explicaven: la Comissió Europea havia dictat un pla de conservació del litoral mediterrani que obligava l’enderrocament de les Torres. A la resistència dels santadrianencs per conservar-les, legitimada pel referèndum del 2008, es sumaren manifestos i mobilitzacions a la veïna Badalona. Un dels principals activistes era l’exitosa plataforma badalonina Salvem el Pont del Petroli, monument recentment declarat per la UNESCO Patrimoni Cultural de la Humanitat. Totes les gestions, però, de les delegacions a Brusel•les i París del Badalona Centre Internacional de Negocis (BCIN) per aconseguir el mateix per a les Tres Xemeneies havien fracassat perquè el Director General de la UNESCO, tot i reconèixer el mèrit indiscutible de les Torres, no volia enemistar-se amb la UE.
Reunits en crisi els dirigents sociovergents de la Vegueria del Barcelonès Nord, l’alcalde de Badalona, de nom Cañete, havia tingut la il•luminació. L’Illa Central seguia buida i orfe d’idees. La primera fase del projecte, que contemplava la plaça i les edificacions adjacents, havia estat realitzada, però la segona, la de l’edifici singular, seguia sense definició. Algunes propostes, tal vegada interessants, havien estat descartades feia temps per venir de l’extingida oposició. Però ara, de cop, tot quadrava en la genial visió del batlle badaloní: la idea dels santadrianencs de reconvertir la central tèrmica en un “museu de la memòria industrial i obrera”, aleshores impossible per manca de recursos i ara encara més pel maleït pla europeu, es podria fer realitat a Badalona amb l’ajut d’Endesa, de la Unió Europea i de la UNESCO!
Segons em contaven els vells amics, tot passejant per la Rambla, la idea li va venir a Cañete rememorant un viatge a Egipte amb una delegació comercial badalonina en l’època de l’alcalde Joan Wayne. Mentre l’aleshores alcalde es deixà captivar per la pompa faraònica i en tornar projectava l’esmentat Badalona Centre Internacional de Negocis (BCIN), més conegut com a “Mausoleu d’en Wayne”, en Cañete va quedar corprès amb la història del Temple d’Abu Simbel: per salvar-lo de les aigües del llac Nasser, en construir la Presa d’Assuan en la dècada dels 60, els governs d’Egipte i Sudan van fer una crida internacional, amb el suport de la UNESCO, que va aconseguir reunir els 40 milions de dòlars necessaris per traslladar-lo pedra per pedra a la seva ubicació actual. No va ser difícil, al•legant aquest antecedent històric i la retirada de la façana marítima tal com exigia la UE, guanyar el suport de la UNESCO mentre l’hàbil lobby badaloní a Brusel•les negociava la claudicació a Sant Adrià a canvi d’un fons FEDER per a la reconversió en museu de la tèrmica. Endesa, com a propietària dels valuosos terrenys que acollirien el passeig marítim de Sant Adrià, va signar encantada el patrocini del trasllat.
Al voltant de les tres torres formiguejava una miríada de turistes de tot el món que s’arrengleraven per accedir al museu, feien fotos o compraven records als quioscs i a les botigues que circumdaven la plaça, darrera de desenes d’autobusos turístics estacionats.
Aquí el somni es complica, es torna confús...en una parada al mig de la plaça, radicals espanyolistes feien campanya en contra d’un oratori musulmà a Artigues i a favor d’un conveni amb Terra Mítica i la Comunidad de Madrid per construir en la actual ubicació de la Creu de Montigalà una rèplica del Valle de los Caídos.
M’he despertat esmaperdut i banyat de suor. A poc a poc he anat recuperant l’alè i, alleujat, he reconegut el temps present en la penombra de la meva habitació a São Paulo, a deu mil quilòmetres de Badalona.
Com en tots els malsons, tota semblança amb la realitat és pura coincidència.