El debat de la llei d’educació

Carme Martínez

Que avui l’educació és un tema de debat no ho pot negar ningú. No només perquè s’està discutint la Llei d’Educació Catalana (LEC) al Parlament, sinó perquè l’educació, a Catalunya i a l’Estat Espanyol, ha estat en entredit pels diferents informes elaborats en els processos d’avaluació que s’han fet del nostre sistema educatiu.

En l’etapa anterior a la LOGSE, com a conseqüència de l’impuls que va representar la creació d’un estat democràtic i el compromís de les forces d’esquerra amb l’educació, es va configurar un sistema educatiu al voltant de l’Escola Pública, i és aquesta la que va marcar els nivells de qualitat en la primera meitat dels anys 80.

Però aquest període va durar poc i les polítiques educatives dels diferents governs de CiU, amb els seus vincles amb la patronal de l’escola privada, van anar destruint l’hegemonia de l’Escola Pública, provocada per una disminució en la inversió en els centres públics, fins al punt que va portar a Catalunya a ser la comunitat autònoma amb el percentatge més baix del PIB en educació pública, en no superar l'1,5%.
La LOGSE va ser una llei ambiciosa que tenia com a objectiu l’ampliació de l’edat oligatòria i un canvi en la manera d’entendre la professionalitat docent. Aquesta va situar l’alumnat en el centre de la planificació i de l'organització educativa i va introduir els processos d’ensenyament i d'aprenentatge en la legislació espanyola. Per aquest motiu la LOGSE va ser la primera llei d’educació a l’Estat Espanyol que no es va limitar a la planificació dels ensenyaments.
Però la LOGSE va fracassar en un dels seus grans objectius: reduir l’abandonament i el fracàs escolar.
Possiblement, malgrat l’ampli suport polític, no es van tenir present, al meu entendre, un seguit de dificultats objectives, entre d’altres:

- La manca de pressupost per a la seva aplicació.
- La pressió del sectors privats representats per CiU i PP.
- La lentitut en la seva aplicació.

El resultat a Catalunya, sota el govern de CiU, va ser devastador i l’Escola Pública va anar perdent iniciativa fins deixar de liderar el procés de transformació educatiu.
Ara, en aquesta nova realitat, amb una nova llei orgànica que intenta corregir els errors del passat (la LOE), el PSC porta a debat, al Parlament, la LEC (la Llei d’Educació de Catalunya).
L’objectiu fonamental de la LEC ha de ser, al meu entendre, convertir-se en la base per la qual l’educació pública recuperi el paper de lideratge que li correspon, i un instrument més per superar desigulatats i discriminacions socials.
El Pacte per l’Educació va aconseguir posar d’acord els diferents sectors socials i polítics en les bases en què havia de concretar-se. Això vol dir, en el marc en el qual la nova Llei Orgànica d’Educació (LOE) havia de desenvolupar-se a Catalunya.
A manera de síntesi, el Pacte per l’Educació defineix un servei educatiu configurat pels centres públics i aquells concertats que es comprometin a realitzar aquest servei en les condicions que l’administració educativa determini, excloent d’aquesta manera a la resta. Aquesta formulació hauria de permetre que el servei públic d’educació liderés, d’una vegada per totes, l’educació al nostre país.
Però ben lluny d’aprofitar aquesta oportunitat, el PSC proposa una llei que consolida el pitjor de la política educativa de CiU: eludir la responsabilitat de l’administració pel que fa a l’escolarització i permetre d’aquesta manera la segregació de l’alumnat per diferències culturals i socioeconòmiques, entre centres públics i concertats.
I tot això actuant al marge del Pacte per l’Educació i de les organitzacions més representatives de la comunitat educativa, que s‘han significat per la defensa de l’ensenyament públic i que han actuat, en moltes ocasions, amb la complicitat dels partits d’esquerres que avui composen el govern d’Entesa de la Generalitat de Catalunya.
La perseverança del PSC en la defensa de la llei al costat de CiU, pot representar un ampli suport parlamentari, però un divorci amb la societat civil que avala les polítiques d’esquerra, i aquest pot ser un error històric que el president de la Generalitat no ha de permetre.