Un nou Carnaval

Reinterpretant el Carnaval

Josep Altayó

Sens dubte els temps canvien però les tradicions es mantenen i a voltes poden actualitzar-se. Dit d’una altra manera, les expressions i manifestacions de cultura popular (m’agrada molt més aquest terme) tenen els seus orígens però han sofert canvis, adaptacions i, sobretot, reinterpretacions.

Aquests dies de carnaval, potser recordant la vella i quasi perduda premsa satírica carnavalesca, se’m varen produir unes associacions d’idees que us voldria comentar (no deixa de ser una reinterpretació més). .

Com tots sabeu, el carnaval comença amb el dijous gras i al llarg d’uns dies tot és carnal, festa i disbauxa; sobretot és tiberi gras (botifarra d’ous, truites, llardons...i força greixos i hidrats, calia assegurar la subsistència d’un llarg període de dejuni).
Totes aquestes idees les vaig associar amb els anys passats d’abundància econòmica -grans beneficis dels empresaris i de la banca, les polítiques lliberals del govern espanyol...- però arriba l’enterrament de la sardina. Aquells dies d’opulència donen pas a les penitències, ens ha arribat la crisi! No podem pagar la crisi els de sempre! En èpoques grasses els beneficis per a uns pocs i en la quaresma patir tots per a uns pocs! Caldrà deixar endarrera les opulències i cercar noves polítiques. Ja estem de quaresma.
Haurem de ser reflexius, agosarats i progressistes; saber concretar i explicar les nostres propostes que cal incorporar al pacte d’entesa del govern de Catalunya per afrontar i sortir de la crisi.
Les set quaresmes han de comportar un conjunt d’actuacions que permetin donar resposta urgent a l’atur, a les necessitats socials més immediates de la ciutadania i alhora ser el rellançament de l’economia fent especial èmfasi en el canvi del model productiu i la reconversió cap a noves activitats de més valor afegit que comportaran una millor competitivitat del país.
Vet aquí les set quaresmes: cohesió social i garantir prestacions bàsiques a les persones (garantir uns ingresso mínims per a les persones amb major risc d’exclusió amb, entre d’altres mesures, una prestació bàsica de 600 euros mensuals i una renda mínima d’inserció, millorar el finançament i les mesures de la llei d’autonomia personal); educació recerca i innovació (més mestres per a les escoles i les aules d’acollida i cobertura d ela totalitat de beques de menjador i transport, més programes de recerca); suport a la dinamització econòmica i ocupacional (prevenció d’ERO’s i deslocalitzacions, anticipació i prevenció mitjançant uns fons de reestructuració industrial, intervenció activa en les polítiques d’inversió de les entitats financeres, increment d ela disponibilitat creditícia a les pimes i famílies); habitatge social i criteris d’eficiència energètica; infraestructures sostenibles (acceleració de les obres d’infraestructures del transport sostenible, gestió integral dels polígons industrials); model energètic (impuls en la generació d’energies renovables i les polítiques que garanteixin els compromisos ambientals i de reducció d’emissions) i, la darrera quaresma i no menys important, municipalisme (polítiques actives d’ocupació, polítiques socials i d’inclusió, fons específics a situació d’emergència).

El valor de la cultura en la crisi

Ja que ens trobem en un espai de cultura, no puc oblidar-la i voldria reivindicar el seu paper i dels sectors artístics per poder afrontar la crisi.
Fins ara, en el panorama dels debats i propostes, no he sabut trobar cap referència ni pla entorn a la cultura. Cal no oblidar el PIB que aporta la cultura (entorn del 3% i prop del 4% català), amb un VAB del 2% i la generació d’ocupació (2% del total)
Més enllà d’aquestes xifres caldria comptar amb les aportacions del sector cultural a la innovació i la creativitat. Estem tots d’acord que la sortida de la crisi, més enllà de les mesures financeres, haurà de sustentar-se en la recerca, la innovació i la creativitat. No solament s’haurà de produir, sinó que s’haurà de fer aplicant nous models que comportin valor afegit. És en aquest context que la cultura i els creadors son necessaris per dotar d’eines, de recursos, de continguts i de coneixement a la societat en general; com són necessaris alhora per aportar i dotar al teixit productiu d’imaginació sense límits, pas previ per poder innovar.
Tenim antecedents: per exemple, l’any 29 amb la depressió dels Estats Units on els artistes s’involucraren en l’ensenyament a les escoles; o més recentment les polítiques de la cultura comunitària que la situen, la cultura, en el moll de l’os de les polítiques socials i inclusives.
Esperem que el recent creat Consell Nacional de la Cultura i de les Arts, pel qual des d’ICV hi hem treballat a fons, pugui desenvolupar amb la complicitat i els acords dels partits i el sector cultural les noves polítiques que el país requereix i afavoreixi situar la cultura al lloc de centralitat que li pertoca.
Ep! I que no ens diguin que els pobres aguantem amb pa i ceba, reivindiquem un bon tall de cansalada, i millor si és viada!
Donem-nos una quaresma de marge.