Última entrega

Francesc Puértolas

Adéu a São Paulo. Adéu a aquell caos infinit, a aquell tràfic col•lapsat, a aquell formigueix multirracial.Vint milions d’éssers humans, sis milions de cotxes, cinc-cents helicòpters, gratacels com bolets disseminats en un mar de casetes de planta baixa i pis, totes diferents, com en un puzzle absurd en el qual cap peça casa. Adéu a la misèria i el sofriment en les cares dels pobres atapeïts en els autobusos, dormint malgrat els sotracs -quan tenen la sort de seure-. Als clàxons embogits dels “motoboys”, missatgers a preu fet per les artèries obturades de la ciutat, jugant-se la vida -i sovint perdent-la- per tal d’entregar prous sobres i paquets com per fer el dia.

Adéu a aquells barris riquíssims, amb vigilància armada, càmeres i tanques electrificades, jardins exuberants a cura de jardiners miserables, caipirinha i xurrasco vora la piscina i criades a les qui es malpaga i menysprea, però hom les hi confia els fills. El mite del luxe, de l’ascens social de telenovel•la, expressat en els “shoppings”, catedrals del consum climatitzades i vigilades, una il.lusió de “primer món” on la gent passa el temps lliure. Al matí, en els voltants de l’Avinguda Paulista, el centre financer del país, hi ha pobres dormint a les aceres, bruts i en parracs. S’ha d’anar amb compte per no trepitjar-los. Misteriosament, pocs mesos després d’arribar al país, es tornen invisibles. El cor es protegeix.

Què ha estat São Paulo per a mi? Primer de tot: el vertigen davant l’abisme social que domina el món. Segón: la visió d’Europa com el que és, més enllà de l’actual crisi: un jardí excepcional de benestar i seguretat. Tercer: la lliçó d’humanitat d’un poble càlid i atent, flexible i cosmopolita, acostumat a pensar en positiu per contrarestar l’entorn inhòspit.
A més, he vist el dia a dia d’una societat que avança, encapçalada per un home profundament odiat per la oligarquia brasilera: el President Lula. Un senyor d’origen humil i sense estudis universitaris, però amb un carisma i un talent polític forjats en la lluita obrera, que va aconseguir arrabassar el poder als de sempre, impulsar una política en difícil equilibri entre la conjuntura econòmica i les aspiracions socials del seu propi partit, resistir l’atac sistemàtic dels poders fàctics i els seus poderosos mitjans de comunicació, superar les desconfiances inicials del capital estranger i menar el país a una època de creixement i capacitat d’influència internacional abans inimaginable.
Així veuen el Brasil de Lula, des de fa temps, els observadors estrangers, però en arribar a Brasil, fa tres anys, vaig trigar mesos en trobar-li seguidors. I és que els detractors de Lula s’amunteguen al voltant de les élites de São Paulo. I no són només les élites qui el menyspreen, sinó tots aquells que voldrien formar-ne part, que accepten les classes socials com una realitat immutable, en la que l’ascens social és una prebenda individual d’hàbils i sortuts. A Brasil, com a tot arreu, encara molta gent comparteix la ideologia neoliberal que ha provocat el col•lapse del sistema financer internacional,. Sortosament, però, les classes populars fan costat a Lula.
Quan vaig començar aquesta petita sèrie d’escrits per al taller d’opinions, vaig escollir el nom “Epístoles de São Paulo” no només per la coincidència toponímica i la forma epistolar en que l’apòstol adreçava les seves prèdiques, sinó també perquè l’arribada a São Paulo va ser per a mi un veritable camí de Damasc -¿com podia ser altrament?-. El contacte amb uns contrastos socials absurds va sacsejar-me la consciència de tal manera que em vaig sentir impel•lit a posicions polítiques –i, si se’m permet, ètiques, - molt més decidides. Quan deixo aquest món per tornar a Europa, faig vots per no oblidar la lliçó i no caure en l’apatia i la frivolitat amb que sovint menyspreem les grans qüestions de la política.