Última entrega

Francesc Puértolas

Adéu a São Paulo. Adéu a aquell caos infinit, a aquell tràfic col•lapsat, a aquell formigueix multirracial.Vint milions d’éssers humans, sis milions de cotxes, cinc-cents helicòpters, gratacels com bolets disseminats en un mar de casetes de planta baixa i pis, totes diferents, com en un puzzle absurd en el qual cap peça casa. Adéu a la misèria i el sofriment en les cares dels pobres atapeïts en els autobusos, dormint malgrat els sotracs -quan tenen la sort de seure-. Als clàxons embogits dels “motoboys”, missatgers a preu fet per les artèries obturades de la ciutat, jugant-se la vida -i sovint perdent-la- per tal d’entregar prous sobres i paquets com per fer el dia.

Malson

Francesc Puértolas

Fa uns dies vaig veure el vídeo d’El Planeta de los Simios en la versió de Tim Burton (2001). Feia temps que estava encuriosit, perquè conservo un record molt bo de la antiga, la de 1968, aquella que vàrem veure de petits, amb el Charlton Heston. La veritat és que, decididament, la vella em sembla molt més brillant i original, fins i tot més moderna.

La síndrome 3X

Francesc Puértolas

La seva presència opressiva pobla els meus records com un tòtem omnipresent. Des de la rambla, des de la platja, des de tot el Maresme, des dels avions que s’aproximen o s’allunyen d’El Prat: és impossible refer mentalment els escenaris de la meva infància i joventut sense topar una i altra vegada amb les tres torres de formigó.

En algun moment dels setanta, la platja de l’anomenada “Badalone sur Mer(de)” va ser justament declarada no apta per al bany –amb inquietants rètols de “prohibit banyar-se” dignes d’El Roto-.
Va ser també en aquell temps que, tot d’una, les torres eren allí, presidint el paisatge desolat entre la platja prohibida i la cloaca infecta que era el riu Besòs. Però a ningú semblaven molestar. Encegats pel creixement econòmic a qualsevol preu, tothom s’inclinava davant del progrés industrial.

El general Moscardó

Francesc Puértolas

M’arriba que a Badalona hi ha encara un Grup de Vivendesanomenat “General Moscardó”. I em crida l’atenció no només per tractar-se del nom d’un dels herois del franquisme, sinó molt especialment perquè la seva defesa de l’Alcázar de Toledo, on s’havia encastellat amb militars i civils simpatitzants dels rebels, conté un capítol terrible i inoblidable per a tots aquells que varem anar a l’escola durant els grisos anys de la dictadura.

Així el relatava el propi General Moscardó:
“El día 23 de julio, por la tarde, sonó el teléfono, pidiendo hablar conmigo. Me pongo al aparato, y resultó ser el Jefe de Milicias de Toledo, quien, con voz tonante, me dijo: «Son ustedes responsables de los crímenes y de todo lo que está ocurriendo en Toledo,

Immigrants

Francesc Puértolas

El mot “immigrant” s’associa freqüentment a algú estrany, de costums inhòspites i creences paganes; algú que no parla bé cap de les nostres llengües –o ho fa amb un accent que el delata- i que, des del més baix de l’escala social lluita per fer-se un lloc, prenent-lo tal vegada a un dels nostres.

Els meus avis materns van fugir de les carències de la Castella rural i es van trobar a Barcelona. Ell feia de cambrer al Barri Xino i ella servia a cases burgeses. Es van casar i van llogar un bar a Badalona que, al cap de uns anys, comprarien i ampliarien convertint-lo en la que fou durant molts anys la popular fonda La Pansa.